Vidres versus Saba: Història (aquest cop) amb final feliç.

El dilluns passat a primera hora de la tarda i fent nateja dels vidres de la casa, vaig patir un accident sense consecuències preocupables (ara que ja ha passat, és clar) per la meva salut i que va ser una experiència per reflexionar sobre la vulnerabilitat de la vida. L'escala que amb tant de compte col.loco bé, amb fins i tot certa dèria per la seguretat, rellisca inexplicablement i es desplaça lo suficient per tirar-me al pati interior del meu bloc. Per sort puc agafar-me a lo semi-spiderman per no trencar-me el cap o pitjor i em salvo però trenco un dels vidres i em clavo uns quants trossos petits i un de més gran. Tot i l'ensurt conservo el cap fred (jo mateix em vaig sorpendre de no fer cap renec) i la calma és part del meu estat d'ànim i del meu esperit. Desclavo, desinfecto, escombro, recullo i al metge. Despres final feliç. M'en adono de la quantitat de diapositives que la gent ha de veure a ritme super-ràpid abans de morir, quina feinada contrarellotge!!!, je, je. Passo de fer-ho, millor ser amic de la barana, però sé en qui he pensat en aquells moments. Ara faig conyeta, soc de la broma, però dins meu conservo la imatge (parlant molt seriosament) de qui estimo i aqui he de cuidar. Sempre que hem cuidi a mi mateix amb garanties. El dimarts a la tarda ja era al club d'escacs fent classe i dissimulant el dolor que encara em fa l'avantbraç dret. El somriure de la Laura i en Xavier em reforçen per dins.

Diuen que soc un gran actor quan es tracta de no preocupar els altres i fotre'm a l'esquena el que toqui. Qui sap si faig bé, en tot cas la meva intenció és bona. Mercès de tot cor als que savent els fets m'heu preguntat com estic. Sempre formareu part de les meves diapositives i aquest article és un homenatge a vosaltres.