dijous, 14 d’agost del 2014

Poesia d'estiu: "REGALINO" EL RIVAL DESEADO de Miguel Serrano

Per refrescar l'estiu encara més, tinc el plaer de presentar-vos una poesia d'en Miguel Serrano cortesia d'aquest gran jugador (encara que ell no opina així) i de la intervenció divina del Senyor Lluís Febrero. Espero que us agradi...


                                             "REGALINO", EL RIVAL DESEADO

Existe un ajedrecista de estilo lento y cansino
que nunca acepta unas tablas, aunque se encuentre perdido,
si veinticuatro jugadas en su planilla no ha escrito.
¿Lo adivinan?... El poeta a quien llaman "Regalino".
La razón de tal apodo con gusto yo les explico.


Es jugador de paciencia, de aburrir al enemigo
que acaba a veces perdiendo por un comprensible hastío.
Pero cuando la batalla entra en el finish maldito
y es menor de diez minutos el tiempo de "Regalino"...
Un miedo paralizante se apodera de su juicio,
y pasa a ser aprendiz de cerebro reducido
incapaz de un simple cálculo, errando junto al abismo.
Toda ventaja en sus manos se esfuma como un suspiro,
y se va dejando todas las piezas por el camino.


Mientras su contrario, eufórico por el banquete imprevisto,
devora un bocado y otro con insaciable apetito.
Los que observan, casi mudos ante tanto desatino,
se preguntan si su Elo es de verdad o ficticio.
¿Es maestro éste que juega? ¡Si es más frágil que un comino!
El final de esas partidas suele resultar el mismo:
El rival se anota el punto con esfuerzo casi mínimo,
y el que les habla acumula un cero más en su archivo.
Es imposible cambiar los decretos del destino.


Amantes del despropósito, ¡pasen y ocupen su sitio!.
Porque en un tablero tienen espectáculo servido
si en un lado de la mesa se ha sentado "Regalino".

Miguel Serrano

dimarts, 12 d’agost del 2014

Gelats fresquets per l'estiu!!!

En Pere tenia una calor de dos parells de webs, maleïa la seva sort aquell matí, tot li sortia malament. Però l'esperança és el que es perd al final de tot. I així va ser...


Afortunadament per ell, caminava pel carrer València cantonada amb Muntanyà, molt a prop d' una de les sortides del metro del Clot (línia vermella), quan va veure aquell somriure impagable que li va treure tots els mals...   I la calor. Era el relaxant i fresc rostre de la Guillermina que li va oferir un gelat i una beguda. Tot va canviar aleshores...

La cara d'en Pere es va enlluernar de frescor i a la encantadora Guillermina se li va fer la tarda més curta i més productiva en aquests temps de crisi. Un moment molt maco per tots 2. I per tú, si també t'animes a passar-hi i a refrescar-te. M'ho agrairàs segur. Bon estiu!!!